OBJECTES DEL RECORD
Conèixer i reconèixer l’obra de Xavier Pérez Vaquer( Bolulla, 1965) pel segell que l’objecte-matèria i el collage associatiu assoleixen en la trama significant i significativa de la seua obra ens motiva d’entrada al recordatori reflexiu d’una tècnica, però especialment d’una plàstica i d’una estètica de notable presència en l’àmbit de les avantguardes del segle passat i de l’art actual: el collage.
Fou el cubisme qui a partir de 1912 començà a utilitzar el paper pegat i el fragments d’objectes encasellats en el quadre com a creació plàstica. Construcció significativa en tant que aporta un nou sentit, deixant la seua unicitat d’origen per una major riquesa semàntica; significant pel fet de que la materialitat de l’objecte introdueix en sí mateix unes qualitats visuals i sensibles que amplien la configuració plàstica d’aquesta creació.
Simultàniament altres moviments ho assoliren, entre d’altres el constructivisme, però serà el dadaisme i el surrealisme els quals emprant per primera vegada el terme collage donen a aquesta tècnica una dimensió creativa i poètica que posteriors tendències artístiques reforçaran en l’exegesi d’una nova relació de l’art i la realitat. A partir de fragments i objectes físics importats de la realitat més quotidiana l’art és capaç de crear una nova realitat que pot proporcionar a l’espectador un plaer estètic força subtil. .
L’art de l’objecte, del que deriva posteriorment l’art matèric, s’ha declinat de manera molt diversa al llarg del segle passat des del collage cubista, com dèiem, els “ready-mady”, l’art de “l’assemblage” fins moviments com l’art povera i el land art. Tots ells han fet de l’objecte el desencadenant central del seu quefer creatiu. De l’objecte que provenint especialment del desfet assoleix en la segona meitat del segle XX la característica d’una metàfora profundament crítica front al malbaratament del consumisme.
Quelcom amb el què també coincideix Xavier Pérez Vaquer que ha trobat en aquestes fonts artístiques gran part de l’interès de la seua obra. Però que a més a més està motivada també, per una banda, per l’informalisme en la vessant més matèrica, tal com era entès per les arpilleres de Manolo Millares, la fusta de Lucio Muñoz o l’art d’Antoni Tàpies; l’informalisme com exaltació de les propietats dels materials, en el sentit, a més, que afirmà René Passeron, “ la manca de respecte a la morfologia d’una manxa, si bé destrueix un objecte amb forma, no evita que en el major dels casos puga estar plasmat en la manxa, que és una forma”. En el cas del nostre pintor, la finestra, per exemple, no és la forma sinó l’objecte en sí mateix, que és una forma. .
Per altra, per l’expressionisme en tant que manifestació d’agudesa vital i humana, un expressionisme essencialista, que en el cas que ens ocupa es situa sobretot en el record i en la memòria.
Amb totes aquestes aportacions i el perfil d’un creador profundament treballador en la més notable acceptació arribem a una obra personal, única i singular, amb una evident voluntat de ser.
Una obra en la què la matèria es converteix en protagonista central del motiu. La matèria com a suport, però especialment com a element parlant, fortament actiu davant la passivitat que de vegades la quotidianeitat els atorga, valorant la seua dimensió plàstica i cultural: objectes del record, de vivències i de sentiments. L’autor els utilitza trets de l’àmbit familiar, però també del desfet, d’eixa realitat oxidada i envellida pel temps, que ell acull en primera instància a l’estudi per a després anar-los donant nova vida en l’àmbit artístic, plàstic i estètic.
Els materials sobre els que treballa són, fonamentalment, la fusta, el cartró i el ciment; però d’altres, com la fotografia, monedes, graneres, papers escrits i higiènic, arròs, ferro, grapes i terres llanoses. Cosits o encasellats seguint la tècnica del collage, operant sobre ells la pintura de dibuix, pinzellada expressiva i efectes cromàtics, el pintor recrea des de aquesta realitat tangible i física móns estimulats per un esguard afectiu i humà.
En moltes obres, els objectes - finestres, portes - o els materials corresponen a l’època a la què es remiteix la temàtica; materials trets de l’oblit; ells mateixos són la pròpia història.
En l’obra de Xavier Pérez, doncs, es barregen inquietuds plàstiques, vivències personals i records, petits i grans homenatges; estima pel seu passat i les petjades que ha anat deixant en la seua vida més íntima, perquè sap que qui perd els orígens perd l’identitat.
En cinc sèries ha treballat al llarg del seu transcurs pictòric, sèries anomenades Famílies de Sac i Fusta, Retrats informals, Autorrecords, Habitacles i casutxetes, i Xicones de got i navalla.
En la primera- Famílies de Sac i Fusta- s’endinsa en la memòria dels avantpassats, en l’anhel d’entrar en aquells àmbits familiars usant de materials i colors definitoris d’uns personatges i d’uns indrets que aquests avantpassats en uns casos els van usar, i en altres ambientar. Es tracta d’una revalorització quasi arqueològica d’aquells sers i objectes que li són pròxims. Però no és una escena registrada a partir d’una data de la memòria, sinó una construcció, una creació.
La fotografia, eixes fotografies antigues dels avis, de les ties i altres familiars que ocupen les parets de moltes cases, acompanyades de la pàtina del temps i tractades pictòricament amb pinzellades expressives i colors terrosos es converteixen en els testimonis més precisos dels sers que es recorden, de com eren, de com anaven vestits. Però, a més a més, l’obra pot omplir-se d’objectes que pertanyien als mateixos personatges, com ens diu el propi pintor :”els sacs de plegar garrofes, i ametlles i olives; la fusta de les tanques del portons, de les bigues....i l’espart, i la tela vella”; objectes, en definitiva que coneixen bé els personatges.
En la “Casa de Ma uelo”, o “In Memoriam”, per exemple, hi ha una profunda atmosfera afectiva, una aura romàntica; un cantar a l’origen sobre el fons del risc de l’oblit. En Retrats Informals el llenguatge figuratiu del nostre pintor es fa més expressiu i essencialista amb el seu caire matèric, sobre taulells, fustes encasellades, fins i tot sobre llantes de coure al forn. Són característiques les seues dones silencioses i íntimes, quasi sempre retrats, en les què s’aprecia una fugida voluntària del pintor per les formes definides. Negres, grisos, terrosos són colors que acaben per definir un munt de referències de la memòria personals i ambientals certament entranyables. Així com en Autorrecords ho són als anys seixanta i setanta; vivències que el propi creador va viure i que ens recrea amb uns objectes de l’època, amb una matèria plàstica i visual oberta a l’esguard i al record d’eixe passat.
Habitacles i Catxuperes ens remeten a les modestes casetes de camp, petits habitacles per a una funció exclusivament agrícola tan freqüents no fa massa anys al nostre medi rural.
Xicones de got i navalla, una sèrie eròtica, és sobretot un estudi del cos de la dona en la què el material assoleix un paper més secundari però no per això menys expressiu. Portes i finestres serveixen per a obrir-nos espais d’intimitat, no per amagar-los
Aquí el color s’aclareix i el dibuix elemental de formes i figures autònomes i cridaneres, emfatitza la seua presència. La taula continua essent bàsicament el suport, però ara és més lliure el moviment de les figures en l’espai. Utilitza, de vegades, paper higiènic pegat sobre aquestes figures, donant-li un caire més gràcil i àgil al cos de les dones, que contrasta amb una major rudesa de la fusta.
De tot això, doncs, veurem obra en aquesta mostra expositiva, amb l’important matís, tan benvolgut pel nostre autor, de ser el material el que siga el protagonista fonamental del motiu. Ara bé el que segurament no veurem és un deliciós diari gràfic, escrit en el llenguatge del comic, subratllat com un Habitacle dels meus somnis o una Història escrita en les parets; una història gràfica de les cases on ha viscut el nostre autor des del seu naixement en Bolulla fins la seua casa actual de Planes, passant per les de la seua etapa d’estudiant. Aquest llibre, suggeridor de records afectius, certament acaba per definir al nostre creador com un poeta plàstic que ha fet del quefer creatiu un clam per la vida en tant que anadura quotidiana; una vida carregada de sensibilitat pels records i els àmbits nostres més íntims i entranyables.
Josep Albert Mestre Moltó- Doctor en Estètica Muro. Juny 2005