Escrit de

SOL FERRI

Llicenciada en Historia de l'Art

al febrer de 2003

la pintura de xavier

SOL FERRI               juny 2004

En l'estudi de la Historia de l'art sempre s'ha dit que una de les finalitatas de l'obra artística, si més no, la principal i última finalitat ha estat la comunicació.

L'art com a mitjà per expresar un missatge al destinatari. Ja siga des de l'òptica del poder governamental sobre l'art i la seua utilització com a difusor d'unes determinades idees, com ara postulats religiosos o politics, fins arribar a la liberalització de l'art i de la voluntat de l'artista de representar els propis sentiments i pensaments. Hui en dia la finalitat ha de ser aquesta ja que, per què sino l'artista plasma en un obra els seus sentiments, ideologies o reflexions? Perquè normalment, quan es tracta d'un artista com de qui estem parlant, la pintura, l'escultura, la música, l'arquitectura, el cinema, la fotografia, etc... són els mitjans de comunicació pels quals millor s'expressa. En el cas de Javier Pérez Vaquer, aquest mètode d'expressió, de comunicació, va més enllà de la mera necessitat de conexió amb la societat. Javier té el curiós i intrínsec costum de contar-ho tot mitjançant els seus quadres.

Ja coneixia la seua sèrie "Families de sac i fusta" i per tant la voluntat de contar, de narrar una història paral.lela a l'oficial, de pintar la memòria d'un poble, les històries més properes a nosaltres i a ell, les històries de la seua família, de l'avi, de l'oncle, del pare i de la mare. Però quina va ser la meua sorpresa en descobrir al seu estudi la història de la seua vida contada a manera d'autobiografia i expressada mitjançant el llenguatge del còmic. He de reconéixer-ho, em va envair una càlida sensació d'admiració, gairebé propera a l'enveja. Sí, enveja perquè la resta de la gent tenim els nostres records plasmats d'alguna manera, en menor o major grau, en unes quantesfotografies disperses que algun estrany, en l'exercici d'ajuntar-les podria, amb moltes dificultats, fer un mapa de les nostres vivències. Javier no, Javier és especial, ell té un gran còmic que relata les seues experiències, els seus records, els moments més importants, l'amistat, l'arribada de l'amor, l'aparició de la mort, la paternitat. Un còmic en continu procésd'elaboració que parla no només de la seua vida, de Javier, ens parla de la seua essència artística, del seu motor d'expanssió: la necessitat de contar, de narrar, de plasmar tot el que l'envolta. De fer seu tot el que veu i el que li passa, perque quan un record, una persona, un paisatge o una història es fixada en una obra artística és, des d'aqueix mateix instant en què comença la idea, possessió de l'artista. 'Es, a fi de comptes, la seua visió personal. És una espècie d'autorretrat d'ell mateix perquè forma part del que ell és.

És aquesta necessitat de contar la que mou la sèrie "Autorrecords", on veiem l'exercici de recordar i plasmar el recordar, la pròpia història, els fragments de records que formen el seu propi mapa d'infantesa, de família, els retalls d'una vida.

            Tenim, per tant, la finalitat; ara hem d’introduir-nos en la seua manera d’expressió principal: el dibuix. El domini d’aquest mètode  que va des del còmic fins al retrat clàssic. Sempre amb una tècnica elaboradíssima: el protagonisme expressiu del detall. Açò és un tret que, mirant els seus quadres, és possible que algú posara en dubte, perquè no és la seua manera final d’expressar-se. Però és que Javier és molt ampli, una amplitut que inclou el gust pel còmic. Un còmic ple d’expressivitat, característica que ja ens parla de la seua obra, ja que la trobem a tots els àmbits, a tots els passos de l’obra. Un dibuix detallat als retrats acadèmics a llapis.  Un dibuix precís, el que exerceix com a professor de dibuix tècnic de maquinària industrial.

La definició estètica de la seua obra: l’informalisme. És a dir, el material com a protagonista. El material treballat en totes les seues possibilitats mitjançant la investigació de l’expressivitat, no només per via de la imatge figurativa, sinó també per la importància de la base. D’allò que en realitat és l’obra, un conjunt de materials, que en la seua suma, donen com a  resultat  allò que manifesta l’obra final, el missatge.

Ací reconeixem les influències que el món artístic informalista ha exercit sobre Javier Pérez Vaquer. Des del pare indiscutible, el geni Tàpies, en la seua essència i postulat, fins les més clares reminiscències com  són Manolo Millares, al tractament de la tela de sac, amb els estripats recosits, cremats, la tela sotmesa a processos de violència, o el record d’els “Homúnculos” d’aquest autor. Aquesta referència visual i matèrica la trobem sobretot a la sèrie “Famílies de sac i fusta”, la història de la família de les generacions, la sèrie més personal de Javier ja que parla de les vivències i records propis. En aquesta sèrie els materials són protagonistes més enllà del seu tractament formal, ja que parlen de la història, és a dir, formen part d’ella, són els que més saben d’allò que ens  es contat perquè ho han viscut, són els testimonis del relat. I com a tota la seua obra, la psicologia i la profunditat personal dels retrats, dels protagonistes de les històries. “La casa de ma auelo” és un quadre que incorpora gran quantitat d’elements com documents de defunció, de naixement... recrear la casa de l’avi, la pintura vella de les parets, la pàtina vella del sépia, l’evocació sempre amb expressivitat informalista i simbologista.

 No es pot oblidar de cap manera el treball de Manuel Valdés i Lucio Muñoz sobre la fusta. Jo diria que aquesta és una de les principals i  més importants influències a l’obra de Javier Pérez, ja que, la presència de la fusta a la seua obra és continuada, encara que barrejada amb una altra gran i sorprenent varietat de nous materials.

 És a dir, la cerca contínua, l’experimentació, la grata sorpresa d’haver trobat una nova textura, una nova sensació plàstica. El joc de crear i jugar amb la investigació. L’evolució constant, l’amplitud de possibilitats, de tipologies, de no haver de fer i quedar-se amb només una cosa.

Així doncs, juntament amb la fusta, trobem materials com el cartró i el ciment que doten de textura i cos l’obra com a base. I així mateix innovadors materials que moltes vegades ens parlen d’allò que s’està expressant com ara monedes, graneres, papers escrits, documents o, fins i tot, arròs. Els fulls de la guia telefònica envernissasts, les grapes, el ferro provinent de les portes o de les cases, les teles llanoses, materials de desfet, etc... El nombre de materials és inacabable i de fet no deixa d’aparéixer a noves incorporacions, en el transcurs de la investigació continuada, de les grans quantitats de possibilitats expressives.

Tots aquestos materials treballats amb moltíssima cura, mitjançant oxidacions, envernissats, modelatges, etc.. I amb el gran suport de nombrosos esbossos abans de plasmar l’obra. Un gran estudi preparatiu de l’obra que no deixa res a banda. O siga que sota l’aspecte de les fresques composicions i aparentment espontànies postures, materials o elements, s’amaga un estudi mil·limetrat de les formes materials que serviran com a base primer, i després la composició figurativa, l’estudi dels colors, els tractaments....

Un treball que dóna un resultat impactant amb unes composicions carregades de força visual i expressivitat. Com a la sèrie “Habitacles i catxuperes”, on la composició cobra protagonisme absolut, es crea una mena d’abstracció geomètrica ja que la representació de les línies dibuixa les formes de les catxutxes, les casetes en runes abandonades enmig d’un paisatge. De les línies rectes i difuses de l’horitzó, la desolació i la màgia d’aquest tipus de paisatge, la calma, el misteri. Aquestes barraques i casetes de les quals moltes vegades Javier extrau els elements que formaran part d’una altra obra, portons vells de fusta, ferros, finestres i finestrons.... La composició sempre concèntrica d’una figura geomètrica dins d’una altra estructura d’igual forma. L’elaboració del treball del monocromatisme, del qual és bon exemple “La xabola blanca”.

La figuració com a mitjà escollit. Figuració informalista, ja que encara que s’apropa més a l’expressionisme abstracte, podem vore clarament la figura representada, encara que no amb detall, però sí mitjançant la representació dels trets més elementals  que transmeten l’essència d’allò a representar de tal manera que és perfectament reconeixible. Aquesta encertada elecció dels mínims trets representatius de vegades, als sensuals retrats de dones, ens recorda Constantin Brancusi en les seues bellíssimes obres. La senzillesa estètica dels seus retrats . És a dir, moltes vegades la representació de l’essència i no del detall arriba abans i més profundament a les nostres percepcions, desperta la nostra curiositat, ens posa alerta, obliga l’espectador a pensar, a activar el seu llenguatge visual, a despertar les emocions, a tindre, en la seua màxima expressió, allò que anomenem una experiència estètica.

A la sèrie “Retrats informals” la importància de la psicologia que veiem per exemple a l’obra “Vicenta en la presó del silenci”. Una vella  tancada dins una petita finestra de fusta a la qual veiem darrere d’un filat de ferro, amb una mirada que ens transmet tristor profunda, una mena d’aïllament. Vicenta era la seua àvia i era, com el títol expressa, sorda. Una obra que resumeix l’altre vessant de Javier, el de la psicologia i del simbolisme, com no, també molt present a l’informalisme, però és clar, en el cas de Javier la  simbologia cobra més  significació pel particular i personal ús que fa d’aquestos novedosos materials.

La utilització de l’arròs al quadre “Lorena” que recorda Gustav Klimt, ja que l’arròs envernissat i barrejat amb els colors verds i vermells crea una plasticitat que evoca les figures ornamentals i plenes de llampecs daurats de l’artista vienés. És increïble com podem reconéixer la persona amb tan pocs trets. Aquest tipus de representació integra un do major que el de la representació purament mimètica. Així reconeixem  Amparo en la majoria de figures femenines. És evident que es tracta de la mateixa dona al llarg de la seua vida, en multitud de quadres.  Amparo pintada amb molt amor, pintada de memòria, des dels records. La model favorita, la model permanent. La importància dels sentiments per a Javier que ací s’albira amb la representació tan clara del seu sentiment més íntim, més pur.

I per últim la sèrie“Xicones de got i navalla” que també va titular-la com a ”Retrats íntims” en una de les darreres exposicions. Ací la representació de la dona. Seguint la inesgotable temàtica que la dona ha prestat a l’art en tota la seua història. Javier retrata la dona des del seu vessant més intimista. La dona no és capturada, en la seua intimitat més quotidiana, des d’una mirada voayeur com feia Degas. Javier fa un homenatge a la dona, al cos de la dona, que expressa amb les seues formes rodones, sensuals, una de les belleses més importants a l’art. Però la retrata amb la complicitat d’aquesta dona contemporània, la dona que se sap bella, que coneix el seu poder de seducció, la dona que s’estima i ens mira directament des de cada quadre. Que posa descaradament de manera seductora, bella, eròtica.

Una manera curiosa de construir el quadre i el retrat començant per la representació del cos nu per a més tard vestir-lo delicadament amb el material utilitzat en el seu vessant més sensual. Material aconseguit mitjançant la utilització fresca i admirable del paper higiènic. Material  que aconsegueix la delicadesa i transparència de la randa més fina, de les teles de la llenceria femenina. Transparències que sols ens deixen veure la justa nuesa del cos.

I açò ens recorda que si s’ha de parlar de Javier Pérez Vaquer, s’ha de dir que és davant tot, abans que artista, una persona transparent. Un amic que et sedueix perquè saps que allò que veus en ell és el que realment és. La transparència  de la seua amistat, la transparència dels seus llenços que ens parlen d’ell, dels seus sentiments, de les seues visions, del que pensa, de la seua visió de la vida. Javier  retratat sincerament a cada quadre en l’experiència vital de conéixer-se un mateix.

 Exposició al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. Febrer 2003

Copyright © 2003 javier pérez vaquer. Todos los Derechos Reservados.

arte neoinformalismo collage retratos alicante valencia

la xabola blanca. Tècnica mixta. 190 x 170. 2.ª mitad 2000

Vicenta en la presó del silenci. Collage I tec.mix./ finestró. 83 x 40 cm. Gener 2002